Nazzareno Diodato, Kristina Seftingen i Gianni Bellocchi publiquen a la revista Research, de Washington D.C., una reconstrucció de la nuvolositat de la Mediterrània Occidental al llarg del darrer mil·lenni, insistint en com aquesta és determinada per les oscil·lacions multidecadals de l’Atlàntic i pels nivells d’humitat del sòl. Diodato et al. ens recorden que entendre els canvis històrics en la nuvolositat és essencial per elucidar la dinàmica climàtic de la Terra tant pel que fa a la seva variabilitat com als seus extrems. El paràmetre reconstruït és concretament la coberta nuvolosa total anual de la Mediterrània Occidental en el període comprès entre els anys 969 i 2022. Per fer-ho es basen en un conjunt exhaustiu de variables hidrològiques i atmosfèriques. Entre l’any 969 i l’any 1600 registren un augment de la nuvolositat, però a partir d’aquesta data hi hauria una disminució substancial. Entre els factors d’aquesta tendència negativa hi hauria esdeveniments com l’erupció del mont Tambora, a Indonèsia, en el 1815: els aerosols volcànics afectaren la irradiació solar i això conduí a una fase positiva en l’Oscil·lació Multidecadal Atlàntic. Diodato et al. contrasten la variabilitat en la nuvolositat durant l’anomenada Petita Edat de Gel (1250-1849), tant amb la situació prèvia (l’Òptim Medieval) com amb la situació posterior (d’escalfament antropogènic). En les darreres dècades s’han acumulat tres factors: a) una intensa activitat solar; b) temperatures altes; c) la coberta nuvolosa anual més baixa de tot el mil·lenni. En fer prediccions sobre la nuvolositat a la Mediterrània Occidental cal comptar amb els mecanismes atlàntics.
En el sistema climàtic de la Terra l’atmosfera transporta l’aigua dels oceans als continents
La nuvolositat en el cicle de l’aigua
Aquesta recerca fou concebuda per Nazzareno Diodato (Met European Research Observatory-International Affiliates Program of the University Corporation for Atmospheric Research, amb seu a Benevento). Diodato dissenyà l’estudi i realitzà les anàlisis. En la redacció de l’article intervingueren Diodato, Kristina Seftingen (Departament de Ciències de la Terra de la Universitat de Göteborg) i Gianni Belocchi (Benevento, i la UCA de Clarmont d’Alvèrnia).
La nuvolositat és un factor crucial per als patrons del cicle de l’aigua i de la dinàmica climàtica global. Els núvols juguen un important paper en l’equilibri energètic de la Terra. Els aerosols marins actuen com a nuclis de condensació de núvols.
Els processos associats als núvols tenen un impacte profund sobre el clima europeu, particularment pel que fa als anys més extremats des del punt de mira del cicle de l’aigua, bé per massa eixuts o bé per massa humits.
L’escalfament oceànic pot conduir una reducció de la coberta nuvolosa en el continent, la qual cosa fa que augmenti la radiació solar rebuda i s’estimuli encara més l’escalfament local. L’aridització que es viu al Sahel n’és un exemple.
En un sentit invers, l’augment de la radiació solar sobre les terres emergides pot estimular l’evaporació i la formació de núvols.
Els models climàtics han de comptar amb les complexes interaccions entre el forçament solar, les oscil·lacions oceàniques i la nuvolositat. La circulació atmosfèrica genera núvols que alhora influeixen en l’absorció de la radiació solar per la superfície planetària i també en l’emissió de radiació infraroja. Alhora, els núvols actuen com a font de precipitació.
Núvols i aerosols (partícules en suspensió) interactuen d’una manera complexa que es manifesta en les característiques, intensitats i periodització de les precipitacions.
//embedr.flickr.com/assets/client-code.js
Paisatge de la marina de l’Hospitalet amb cel enteranyinat
Per entendre com respon el clima als forçaments atmosfèrics cal entendre tota una sèrie de mecanismes de retroalimentació. Les interaccions entre núvols i aerosols influeixen en la convecció atmosfèrica profunda i en els esdeveniments meteorològics severs.
Diodato et al. ens recorden els quadres de paisatges de Caspar David Friedrich (1774-1840), Oscar-Claude Monet (1840-1926), Vincent Willem van Gogh (1853-1890), Edvard Munch (1863-1944) per indicar-nos que l’Europa Occidental del segle XIX vivia una Revolució Industrial que es manifestava en unes emissions antropogèniques d’aerosols sense precedents.
A mig camí entre la meteorologia i la climatologia trobem patrons d’oscil·lació naturals com l’Oscil·lació Multidecadal Atlàntica (AMO), l’Oscil·lació Atlàntica Nord (NAO) o l’Oscil·lació d’El Niño (ENSO). Aquests patrons són modulats alhora per la complexa fisiografia de la Conca Mediterrània.
Els satèl·lits artificials amb instrumental meteorològic han permès que disposem ja de més de quatre dècades de dades sobre nuvolositat, com les ofereix l’ISCCP, CLARA-A3 o l’European Space Agency Cloud Climate Change Initiative.
Si volem anar més enrere en el temps podem comptar amb les observacions de núvols realitzades a París per Louis Morin de Saint-Victor (1635-1715) durant el 1665, o les fetes des de l’estació de Lamego (Portugal) entre el 1770 i el 1784. A Espanya hi ha registres de dies assolellats i nuvolosos des de mitjan segle XIX, que deixen entreveure una tendència positiva en la coberta nuvolosa total en el període 1886-1960 seguit després per una tendència negativa. A la regió de Lisboa hom observa un augment de la coberta nuvolosa entre el 1890 i 1980, per després també caure.
A Itàlia occidental entre el 1951 i el 2018 hom registra, segons dades de 35 estacions sinòptiques, una tendència negativa en la coberta nuvolosa total. A la França mediterrània es registra un augment de la insolació entre el 1931 i el 2000. A l’Espanya oriental hi ha també un augment d’insolació entre 1985 i 2015. Al nord d’Àfrica hi ha una disminució de les pluges entre el 1971 i el 2000.
Diodato et al. fan una reconstrucció de la fracció de coberta nuvolosa total observada des del superfície a la Mediterrània Occidental a partir de predictors hidrològics i climàtics. Segueixen la sèrie temporal CRU TS v4.06. El període que abasta la reconstrucció es divideix en tres fases:
– l’Anomalia Climàtica Medieval (MCA, 969-1249).
– la Petita Edat de Gel (LIA, 1250-1849).
– l’Era de l’Escalfament Modern (MWE, 1850-2022).
La Conca Mediterrània Occidental
La Conca Mediterrània Occidental forneix la humitat necessària per la formació de núvols i la precipitació. Mentre el sud de la Península Ibèrica té una nuvolositat baixa i relativament homogènia, al nord de la Península i al sud de França hi ha una major nuvolositat, que també és més variable, per bé que la cobertura anual depassa amb prou feines el valor de 0,50.
La variabilitat interanual de nuvolositat és notable a Portugal, al sud-est d’Espanya, a l’Àfrica del Nord, als Pirineus, i a la França oriental.
La nuvolositat de les zones temperades respon típicament a la saturació atmosfèrica, principalment induïda per sistemes frontal de baixes pressions o per un refredament adiabàtic local.
Calibratge i validació del model
La informació sobre coberta nuvolosa total (TCC) és extreta de la base de dades CRU TS 4.06 (land) TCCfG, que té una resolució espacial de 0,50° de latitud i de longitud, i que abasta observacions realitzades des del 1935.
El període del 1935 al 1980 és utilitzat per al calibratge del model de reconstrucció, mentre que el període 1981-2018 serveix per a la validació.
Diodato et al. fan una validació addicional del model amb el recull fet pel sacerdot Salvador Bodí y Congrós a Carcaixent entre el 1837 i el 1878 en el que s’informa si la vesprada era assolellada o nuvolosa.
Correlacions espacials
Les variables predictores del model són:
– l’índex de severitat de sequera de Palmer (PDSI).
– l’índex de pluja tempestuosa (SRI).
– l’Oscil·lació Multidecadal Atlàntica (AMO).
– el percentil 25 de l’anomalia de temperatura global (GTA25prc).
A la Regió Mediterrània la variabilitat interanual de la nuvolositat és influïda principalment per canvis durant l’estació càlida (d’abril a agost), ja que les altres estacions tenen uns nivells de coberta nuvolosa relativament més estables. Així doncs, l’estiu es el període crític per a entendre les fluctuacions interanuals. Hi ha una correlació forta entre la precipitació tempestuosa en forma de pluja i la coberta nuvolosa total, vehiculada a través de la presència o absència de tempestes estivals.
La precipitació es vincula a la convecció d’humitat i evapotranspiració oceàniques a través de la redistribució del seu trànsit cap al continent. Canvis en la temperatura mediterrània juguen un paper important en la transferència d’humitat i nivell de nuvolositat.
Hi ha una relació negativa entre l’AMO i la coberta nuvolosa.
La reconstrucció històrica de la nuvolositat
Diodato et al. estableixen en la reconstrucció una finestra mòbil de 21 anys.
Anàlisis dendrocronològiques de Cedrus atlàntica de la serralada de l’Atles indiquen que el període MCA era climàticament més eixut que el període LIA. En el model de Diodato et al., LIA és el període més fred del mil·lenni i també és el més nuvolós. Durant el període LIA domina la fase negativa AMO, hi ha baixa activitat solar i una relativa concentració de grans erupcions volcàniques. Sembla que una cadena d’erupcions a mitjan segle XIII desencadenà la LIA.
El model reflecteix un augment de la nuvolositat a partir del 1400. Anàlisis isotòpiques fetes en estalagmites d’aragonita en les coves de Chaara i Piste (nord del Marroc) són indicatives d’unes condicions més humides en entrar en el segle XV. El període de major nuvolositat hauria estat entre el 1550 i el 1650.
El reverend Ralph Josselin (1617-1683) informa en el seu diari sobre la situació meteorològica a Anglaterra. Se’n dedueix que en el període hi ha un augment de la freqüència de ventades de llevant o del nord, particularment durant situacions de fred.
En la primera meitat del segle XVII hom viu a la Península Ibèrica una alta proporció d’anys plujosos.
A partir del 1816, el model registra una caiguda en la nuvolositat. Aquest canvi s’associa amb una major tendència de l’AMO cap a la positivitat.
El forçament solar té un impacte sobre la nuvolositat de la regió Mediterrània, tant si hom mira la reconstrucció de tot el mil·lenni, com si hom es fixa en períodes concrets. L’activitat solar segueix un cicle d’Eddy que té un període de gairebé 1000 anys.
El model capta l’augment de la nuvolositat a la Mediterrània Occidental en els anys que seguiren a l’erupció del volcà Tambora a Indonèsia en el 1815.
Les darreres dècades són les que tenen una menor cobertura nuvolosa de tot el mil·lenni. Aquest període coincideix amb una intensa activitat solar i valors alts de temperatura. Els canvis en la nuvolositat i en l’albedo superficial impliquen una major absorció de radiació solar.
Perspectives de futur
El model posa de manifest les interaccions entre la variabilitat solar, els patrons de circulació atmosfèrica i les respostes climàtiques regionals al llarg dels darrers segles. En el període pre-industrial l’activitat solar influeix poderosament en la dinàmica climàtica.
Diodato et al. consideren necessària una recerca interdisciplinària per poder fer front als reptes que el canvi climàtic suposa per a la Regió Mediterrània.
Lligams:
– Millennium-Scale Atlantic Multidecadal Oscillation and Soil Moisture Influence on Western Mediterranean Cloudiness. Nazzareno Diodato, Kristina Seftigen, Gianni Bellocchi. Research (Wash D C) (2025)
Des de la Mediterrània 
[…] entre l’Oscil·lació Multidecadal Atlàntica i la nuvolositat a la Mediterrània Occidental (09/2025). Cvijanovic et al. ens fan veure que la propagació del tren d’ones Rossby del Sector del […]